divendres, 16 d’octubre del 2009

Sansui, el riu i la muntanya

Una precisa y bella metàfora compara la meditació zen amb una majestuosa muntanya per les faldes de la qual hi davalla un riu. El mestre Dogen Zenji ho anomenava, en japonès, sansui: san vol dir muntanya i representa l’atenció, equànime i impertorbable, que veu passar sui, el riu de pensaments, sentiments i sensacions que sorgeixen durant la meditació.

San és la consciència testimoni -sakshin, en sanscrit-, que resta fora del temps, de l’espai i de les circumstàncies. Sui és l’activitat mental contínuament canviant, impermanent per naturalesa.

Sansui és l’actitud justa que hauríem de mantenir tant durant el zazen -la meditació asseguda- com en la vida quotidiana.

Gràcies Dôkusho.

divendres, 27 de febrer del 2009

Tosca de Degollats

A un costat del camí ral que uneix des de fa segles els pobles de Sant Pere de Torelló i Vidrà, a l’extrem nord d’Osona, s’alça el monument natural de la Tosca de Degollats. És una gran mola de pedra calcària, folrada de molsa, que el degotall de l’aigua ha anat esculpint capriciosament durant mil·lennis.

Una munió d’estalactites voluminoses d’evocadors perfils s’hi apinyen en una composició grotesca, d’un barroquisme màgic. L’aigua hi davalla en infinites gotes per tots costats i omple la fageda de l’entorn amb la il·lusió d’una incessant remor de pluja.

dijous, 19 de febrer del 2009

Besllum?

No escric tant per dir el que penso com per saber què penso. Escriure em força a una reflexió més acurada sobre les coses i em serveix per endreçar el pensament, per aclarir les idees, per elaborar i anar refent –polint?- el meu discurs sobre el món i sobre mi mateix.

Sovint em passa que la vaguetat amb què percebo una qüestió determinada minva a mesura que intento posar en paraules i fer mínimament intel·ligible allò que en penso. I també em passa, potser més sovint encara, que escriure fa palès el meu desconeixement de tantes coses. Però aleshores adquireixo, almenys, la socràtica certesa de no estar segur de res. Que no és poca cosa.

Salvador Paniker escriu, des de l’adolescència, un diari que li serveix de “laboratori cognitiu per obviar allò obvi i anar més lluny”, per localitzar, mitjançant una escriptura sincopada i no forçosament coherent, allò que realment sent. Doncs això.

Ara tocaria dir-vos que trobareu en aquest espai. Si ho sabés…

Benvinguts.