No escric tant per dir el que penso com per saber què penso. Escriure em força a una reflexió més acurada sobre les coses i em serveix per endreçar el pensament, per aclarir les idees, per elaborar i anar refent –polint?- el meu discurs sobre el món i sobre mi mateix.
Sovint em passa que la vaguetat amb què percebo una qüestió determinada minva a mesura que intento posar en paraules i fer mínimament intel·ligible allò que en penso. I també em passa, potser més sovint encara, que escriure fa palès el meu desconeixement de tantes coses. Però aleshores adquireixo, almenys, la socràtica certesa de no estar segur de res. Que no és poca cosa.
Salvador Paniker escriu, des de l’adolescència, un diari que li serveix de “laboratori cognitiu per obviar allò obvi i anar més lluny”, per localitzar, mitjançant una escriptura sincopada i no forçosament coherent, allò que realment sent. Doncs això.
Ara tocaria dir-vos que trobareu en aquest espai. Si ho sabés…
Benvinguts.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada